lunes, 15 de julio de 2013

Romanticismo muerto



El agujero que tengo en mi pecho
se agranda y se expande por momentos
creando sentimientos vacíos
que destruyen a mi pobre y maltrecho corazón.

Así me desvanezco

El romanticismo va muriendo
se marchita como una rosa
lentamente
sin remedio.

Es una muerte anunciada

Se desarrolla ante mis ojos velados
como una antigua película de cine 
muda, dramática, triste,
en blanco y negro.

Es un dolor apenado

Lo que antaño fuera una inyección de vida
hoy es una pena que duele
interiores abiertos en canal
por multitud de errores cometidos.

Se va perdiendo el rastro en la arena

Los placeres escondidos
para siempre olvidados
en ese agujero en mi pecho
que me anuncia la desdichada realidad triste.

Siempre hay que tener esperanza

De repente una pequeña chispa inicia una llama
que de la nada arde en combustión
en una calle cercana un hombre sincero al oído de su amada
susurra un te quiero.

Es el romanticismo resucitado aunque sólo por un momento

miércoles, 10 de julio de 2013

Centenari Salvador Espriu: He mirat aquesta terra




He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
(Salvador Espriu - 1980)